Ella.

una mica de bona música...

Una ciutat, un barri. Uns carrers, unes places i un carreró…Segueix recte i trobaràs, després dels munts d’escombraries i havent esquivat una dotzena de gats, tres portes de garatge. Fixa’t en una d’aquestes  portes , la que és vella i rovellada i il·luminada per una bombeta… Obre-la. Sense por. Baixa les escales de mà dreta. Ara, segueix pel passadís  i al fons  veuràs un cartell ( sí, el que està guerxo ) que fa pampallugues i diu Club. Entra-hi. Fas una ullada i penses: “hi ha bon ambient”. Allà al fons, darrere la multitud i recolzada en una columna,  la veus…

És ella. Fa anys i anys que és aquí, immòbil: una copa a la mà i amb la mirada buida. Té 80 anys i  continua esperant. Havien quedat aquí, una nit d’abril de fa 60 anys. Havia sortit de casa a corre-cuita sota la pluja , amb el vestit de festa de color turquesa i enamorada. ..Avui continua esperant.

La meva nimfa.

el seu so...


L’olor de terra mullada, l’herba verda que creix amb força, els boscos fonedissos, el primer raig de llum de l’alba… i el món secret de les nimfes.
Fa temps que hi crec, en elles: petites i delicades, lluminoses i ràpides, amants de la natura, respectuoses, divertides i juganeres flirtejant amb la música i amb les lletres, espiant i embruixant els humans.

La meva nimfa és la de la terra fèrtil, la de la terra nova i forta, la que és sense por ni recança. Coneix tots els secrets de les herbes: l’estragó per protegir-se de les mossegades de les serps, l’altimira per al mal de peus o la borratja que fa les dones i els homes alegres i feliços …. Es cola enmig dels camps, juga entremig de les tiges llargues del blat, olora els brots de ginesta, treu la seda dels cucs, vigila al capdamunt del xiprer i s’asseu vora el riu. I sempre, sempre, amb els ulls badats i serens. És preciosa!

Aquest és una petita obra d’art. Vestit curt de seda pintat per l’Amadeu.

La noia del vestit de joncs

posa-hi música...


jonc
1　1　m. [BOS] [LC] Herba de la família de les juncàcies o de les ciperàcies, de tiges cilíndriques i verdes, sense fulles, o bé amb fulles semblants a les tiges, pròpia de llocs humits.
1　2　 [BOS] jonc boval Jonc de la família de les ciperàcies, gairebé sense fulles i amb les flors agrupades en densos glomèruls esfèrics, que fa motes robustes en llocs humits, sobretot a les terres mediterrànies (Scirpus holoschoenus).


Era petita quan em van regalar el llibre Un conte per a cada dia. Un dels contes preferits era el del 2 de setembre : "La princesa i el vestit de joncs". Una princesa que és desterrada pel seu pare per dir-li que l’estimava i el necessitava com els aliments necessiten la sal. En el seu exili, per amagar el seu llinatge decideix fer-se un vestit de joncs.


Així doncs, us presento la noia del vestit de joncs.

"Corria esbufegant, fugia...Volia escapar-se de la rigidesa, de la falsedat i l'engany, de la felicitat tenyida d'or...Continuava corrent. Els seus ulls verds, precipitats al buit, es movien frenètics...
Finalment, s’atura en sec enmig d’una gran i espessa fageda. I allà lluny, al costat d’un riu, tous i tous de joncs. Camina lentament. Para. Agafa branques de joncs i comença a posar-les damunt del seu vestit blanc. No vol que la reconeguin, vol començar de nou. Allà lluny, una caravana de carruatges pintats de molts colors va fent camí al so de panderetes i violins… i una nena amb unes llargues trenes negres l’agafa per la mà. Te’n sortiràs! Segur! "