Bona sembrada

Sovint miro la lluna i els estels intentant esbrinar si és un bon moment per fer una bona sembrada...

I va haver-hi un bon dia, l'amic ( el mateix amb el que em passejava amb les granotes amagades )... l'incondicional amic que, sovint, sovint compta amb mi, em va trucar i em va parlar del seu nou projecte! Un espectacle proper, fresc, de pura actualitat, on havia de ser ara, un moment actual i a la vegada comèdia mesclada amb les convencions de la Commedia dell'Arte de molts dels textos de Carlo Goldoni. Va ser engrescador i, com sempre, amb la confiança absoluta d'en Raimon ( l'amic )
Ho vaig tenir clar! Vestuari contemporani; o sigui texans i samarreta, vestides i faldilletes amb alguna bruseta, on una única peça posada en el moment just portaria a l'espectador a finals del  s.XVIII.
Totes aquestes peçes que ens transporten en el temps són totes el mateix tipus de teixit i tenyits, un a un, per buscar els tons dels personatges. No ha sigut fàcil, però ha sigut apassionant i molt gratificant... hores i hores i més hores cosint, tallant, dibuixant, fent i desfent, provant i modificant, tenyint i pintant....

Sóc figurinista i sóc sastressa... i busco oportunitats!... sembro i sembro i comença a brotar, lentament, pausadament, sense presses ni neguit,... aspiro a un camp ufanós, ple de fruits i arbres sòlids, que em doni ombra i aixopluc en les tempestes, però també llargues rengles per poder caminar i observar els meus fruits...

Continuaré mirant la lluna, com cada nit, intentant esbrinar el millor moment per sembrar!


canço de segar... per si vols escoltar-la..

...de saltar!

Camino pel carrer, segura, decidida, amb un somriure d’orella a orella… el vent fred es filtra per cada racó del meu cos i m’accelera el ritme… És brutal la sensació de vitalitat, d’energia, d'omplir els pulmons que sembla que puguis agafar tot l’aire, de veure-hi clar, de sentir-te capaç de fer allò que un dia vaig pensar que mai faria, de mostrar-me com mai ho havia fet abans… de saltar!

D’anar saltant d’aquí cap allà, de voler tocar amb la punta dels dits cada balcó que em trobo i de fer un bon cop al senyal de STOP i de saltar murs i acabar rodolant ,fent el "caneló" , per aquell turonet forrat de gespa…, i després tornar-me a aixecar i caminar pel carrer, segura, decidia i amb un somriure d’orella a orella.

per fer un somriure d'orella a orella

Granotes Amagades

De cop, el temps s’atura, tot està en repòs…però un cop sec accelera , fins i tot, allò inaccelerable. Les agulles, les tisores, la cinta mètrica, els papers, el maniquí tronat del pit aixafat…tot comença a moure’s a una velocitat quasi imperceptible. I les mans!... les mans cada dia adolorides pel moviment neguitós, per l’ansietat de fer-ho bé, de ser precises i no fallar, per ser justes amb totes les mesures…

Camino amb l’amic entremig de robes tronades, de gitanes grasses i suades ventant-se amb un vano de topos vermells i somrient, intueixo amb la mirada tous i tous de records de tanta i tanta gent; les aranyes de vidre desmuntades i perfectament classificades, l’olor de puça barrejada amb florit i resclosit… fantàstic!

Vaig i vinc cada dia amb el carretó vessant de tanta fantasia i il·lusions, de borles, llaços i cintes, de polaines, del barret amb granotes amagades i el gep d’un vell notari.

Finalment, però, la màquina engegada a tanta velocitat s’alenteix, preparant-se pel gran moment…és un 29 d’agost a les cinc en punt de la tarda: es van obrint totes les portes i la concentració, els nervis continguts i l’expectació embolcallen l’espai.

Componc les arrugues del front, la falta de dents, les celles despentinades i blanques pel pas del temps, la pell blanca gairebé com el marbre fred i rígid, aquella piga peluda, la barba perfectament retallada i el borratxó fent tentines …ah! i totes les galtes ben vermelles.

El so d’un violí perfectament afinat, l’agilitat d’aquell que toca la tarota i l’acordió que l’acompanya juntament amb l’embarretat de la pandereta posen música al seguici. Ara sí, tot està a punt!

Heus aquí el Ball dels Malcasats, de quatre dames i quatre vells, el mossèn, l’alcalde i el municipal.

Tu i jo

la nostra cançó..

Feia calor, era un 4 de juny… Els dos enamorats es varen casar. Ell era alt, amb el cabell ondulat i negre com el carbó…ella , amb els cabells de color coure, el mirava dolçament amb els seus ulls verds.

Ell es va agenollar, li va agafar la mà i li va fer la més bonica petició d’amor davant la multitud. Emocionant!

la cançó diu que l’amor és esperar quan l'altre no arriba, l’amor es caminar plegats, potser amb ritmes diferents, però en algun punt esperar-se i acabar de fer el camí junts.

L’amor per mi és respecte, és quelcom fàcil, és somriure cada dia,...i el secret perquè duri l’amor, em deia la meva àvia , és “no anar mai a dormir enfadats i fer-se un bonic petó”,....

Així doncs l’amor és “fer passos clars i que l’altre els pugui veure. Jo t’esperaré, i si m’enderrarreixo espera’m tu a mi “

.

Ella.

una mica de bona música...

Una ciutat, un barri. Uns carrers, unes places i un carreró…Segueix recte i trobaràs, després dels munts d’escombraries i havent esquivat una dotzena de gats, tres portes de garatge. Fixa’t en una d’aquestes  portes , la que és vella i rovellada i il·luminada per una bombeta… Obre-la. Sense por. Baixa les escales de mà dreta. Ara, segueix pel passadís  i al fons  veuràs un cartell ( sí, el que està guerxo ) que fa pampallugues i diu Club. Entra-hi. Fas una ullada i penses: “hi ha bon ambient”. Allà al fons, darrere la multitud i recolzada en una columna,  la veus…

És ella. Fa anys i anys que és aquí, immòbil: una copa a la mà i amb la mirada buida. Té 80 anys i  continua esperant. Havien quedat aquí, una nit d’abril de fa 60 anys. Havia sortit de casa a corre-cuita sota la pluja , amb el vestit de festa de color turquesa i enamorada. ..Avui continua esperant.

La meva nimfa.

el seu so...


L’olor de terra mullada, l’herba verda que creix amb força, els boscos fonedissos, el primer raig de llum de l’alba… i el món secret de les nimfes.
Fa temps que hi crec, en elles: petites i delicades, lluminoses i ràpides, amants de la natura, respectuoses, divertides i juganeres flirtejant amb la música i amb les lletres, espiant i embruixant els humans.

La meva nimfa és la de la terra fèrtil, la de la terra nova i forta, la que és sense por ni recança. Coneix tots els secrets de les herbes: l’estragó per protegir-se de les mossegades de les serps, l’altimira per al mal de peus o la borratja que fa les dones i els homes alegres i feliços …. Es cola enmig dels camps, juga entremig de les tiges llargues del blat, olora els brots de ginesta, treu la seda dels cucs, vigila al capdamunt del xiprer i s’asseu vora el riu. I sempre, sempre, amb els ulls badats i serens. És preciosa!

Aquest és una petita obra d’art. Vestit curt de seda pintat per l’Amadeu.

La noia del vestit de joncs

posa-hi música...


jonc
1　1　m. [BOS] [LC] Herba de la família de les juncàcies o de les ciperàcies, de tiges cilíndriques i verdes, sense fulles, o bé amb fulles semblants a les tiges, pròpia de llocs humits.
1　2　 [BOS] jonc boval Jonc de la família de les ciperàcies, gairebé sense fulles i amb les flors agrupades en densos glomèruls esfèrics, que fa motes robustes en llocs humits, sobretot a les terres mediterrànies (Scirpus holoschoenus).


Era petita quan em van regalar el llibre Un conte per a cada dia. Un dels contes preferits era el del 2 de setembre : "La princesa i el vestit de joncs". Una princesa que és desterrada pel seu pare per dir-li que l’estimava i el necessitava com els aliments necessiten la sal. En el seu exili, per amagar el seu llinatge decideix fer-se un vestit de joncs.


Així doncs, us presento la noia del vestit de joncs.

"Corria esbufegant, fugia...Volia escapar-se de la rigidesa, de la falsedat i l'engany, de la felicitat tenyida d'or...Continuava corrent. Els seus ulls verds, precipitats al buit, es movien frenètics...
Finalment, s’atura en sec enmig d’una gran i espessa fageda. I allà lluny, al costat d’un riu, tous i tous de joncs. Camina lentament. Para. Agafa branques de joncs i comença a posar-les damunt del seu vestit blanc. No vol que la reconeguin, vol començar de nou. Allà lluny, una caravana de carruatges pintats de molts colors va fent camí al so de panderetes i violins… i una nena amb unes llargues trenes negres l’agafa per la mà. Te’n sortiràs! Segur! "