Feia calor, era un 4 de juny… Els dos enamorats es varen casar. Ell era alt, amb el cabell ondulat i negre com el carbó…ella , amb els cabells de color coure, el mirava dolçament amb els seus ulls verds.
Ell es va agenollar, li va agafar la mà i li va fer la més bonica petició d’amor davant la multitud. Emocionant!
la cançó diu que l’amor és esperar quan l'altre no arriba, l’amor es caminar plegats, potser amb ritmes diferents, però en algun punt esperar-se i acabar de fer el camí junts.
L’amor per mi és respecte, és quelcom fàcil, és somriure cada dia,...i el secret perquè duri l’amor, em deia la meva àvia , és “no anar mai a dormir enfadats i fer-se un bonic petó”,....
Així doncs l’amor és “fer passos clars i que l’altre els pugui veure. Jo t’esperaré, i si m’enderrarreixo espera’m tu a mi “
.
